No fer-ho significa acceptar la nostra funció d'entretenir i servir de figures carismàtiques, "referents" estètics i culturals en un panorama de diversitat (i dissidència) predictible i gestionada per l'algoritme. Crec que hem d'aspirar a ser més que això.

Tal com reivindiquem l'organització política als carrers, hem de reivindicar espais d'associació entre creadores per desbordar les lògiques competitives, individualistes i managerials que ens imposen el capitalisme i el context de saturació de contingut en què naveguem.

Si estem d'acord que habitem un context cultural en crisi profunda i que cal transformar-lo, és el nostre deure no conformar-nos amb ser acceptades i premiades per les seves institucions i els patrons de consum que promouen.

Hi ha una manca exasperant d'espais d'autogestió col•lectiva per trencar amb la dependència de la institució i els seus criteris de valoració, que en la seva majoria no qüestionen les lògiques mercantilistes ni el règim d'escassetat d'atenció, als quals acaben responent i servint sol·lícitament.

La competició ens força a un mindset individualista i ens obliga a prioritzar el nostre èxit personal per accedir a ajuts públics o privats, dels quals ens hem tornat dependents per sostenir la nostra carrera.