No pretenc escriure la gran cosa, però em sento orgullós de llençar-hi la meva estufa, encara que sigui un trasto. Potser quan passin 60 anys es veurà amb simpatia. Qui sap, potser un dia tapem el forat i podem jugar tots al pati en igualtat de condicions.

Seguiré treballant en la meva estufa.

El pati de casa que és la literatura catalana té un forat molt profund, la representació del Poble Gitano i la seva història. Per a la majoria aquest antic pou no molesta, però els nostres fills no hi poden jugar fins que no el tapem.

Vaig saber que, quan el van tancar fa uns 60 anys, hi van llençar de tot per a tapar el forat. Fins i tot una estufa.

Fa un temps que estic immers en l’escriptura d’una novel•la que va prenent forma. De vegades el que escric em recorda a aquella estufa.

També en vaig parlar en aquest bloc fa un temps. És un tema que, per la meva formació en filologia catalana, em venia molt de gust proposar per a un TDR. Finalment aquestes alumnes han fet una feina espectacular i ja són pioneres d'alguna manera en la investigació d'aquest assumpte.

No només això sinó que, en acabar, els va enviar a la seva mort a Auschwitz. Homes, dones i nens

La cosa encara es posa més psicòpata quan ens adonem que ella mateixa va voler protagonitzar la pel·lícula. Es va vestir de gitana i ens va imitar. No hi ha paraules...

Pocs saben que Leni Riefenstahl va dirigir una versió de Terra baixa. En la qual no només va ambientar l'acció a Espanya sinó que va envoltar farcir les escenes d'extres gitanos presos dels camps de concentració propers.

Aquest treball enllaça elements com Terra baixa, una de les obres literàries més importants de la nostra història, amb el nazisme, el Samudaripen i la propaganda, sense oblidar l'apropiació cultural.

Aquí podeu trobar una mica més d'informació sobre aquests dos "científics" àngels de la mort. Els quals van bastir pseudocientíficament tota la maquinària racista i exterminadora nazi.

lacuevagitana.wordpress.com/2023/05/17/r...

Està molt mal vist ensenyar la nostra llengua a la comunitat no gitana. No és estrany si pensem que cada cop que el poder paio s'ha apropat a conèixer la nostra cultura s'ha esdevingut un gran mal.

A les imatges en tenim un exemple, Robert Ritter i Eva Justin preparant-nos el Samudaripen.

Al llarg dels segles, els gitanos van començar a parlar el caló, un argot que combina paraules romanís amb estructures del castellà, el català o l'eusquera.

L'experiència de tortura, càstig i assassinats per part de les autoritats cap als antics gitanos ha acabat inculcant un for sentiment de tabú.

A casa nostra, el romaní ha viscut una evolució singular. Degut als càstigs incansables de més de 200 lleis des del 1499 fins al 1978 a Espanya, i sobretot a causa de l'intent d'extermini de 1749 (que en va ser el toc de gràcia), els gitanos van amagar el romaní.

Un exemple n'és la paraula Trishul o trushul, que designa el trident de les divinitats a la Índia. Els primers gitanos, en veure les primeres creus cristianes van fer servir també aquesta denominació i avui dia diem Trushul per designar la creu cristiana.

Fa uns mil anys, els avantpassats dels gitanos van començar una migració des del nord de l'Índia cap a Europa. Durant aquest llarg camí, el romaní es va enriquir amb elements de les llengües locals, però sempre va conservar el seu cor indi.

Una dona rebel·lada contra el poder paio exterminador de l'època. Gràcies a dones com ella podem explicar la nostra història nosaltres mateixos.

Aviat publicaré més informació sobre la "Prisión General de Gitanos".

Gràcies, tia Rosa.

Pero mi dolor es más fuerte
era que mis niños crezcan
y conozcan esta muerte.

youtu.be/HIpTHelAsDE?si=Mw_-HiomwtZXbFMT

Aquí l’exemple del gran Juan Peña, el Lebrijano.

Mi condena,mi condena
pensad que mis niños
crezcan camino de esta "caena".
Entre el "ruío" de los golpes
me puse a considerar
a prisión suenan mis carnes
y a libertad suena el mar.

Molts van anar a parar a Amèrica. Durant un temps es va plantejar el desterrament a l’illa Fernando Poo, actual Guinea Ecuatorial. La Gran Batuda…

Va ser tan comú que Juan Peña va crear un pal del flamenco que n’expressa el dolor i la incomprensió.

Sense la meva adhesió emocional és molt possible que us sembli dolenta, segurament ho és. Tot i així, estem orfes de Yakoubs.

Em trobava preguntant-me si realment era gitano i immediatament sentia vergonya. Perquè no estem acostumats a tenir herois de ficció. La ficció sempre ha estat un terreny hostil per a nosaltres.

Aquesta novel·la em va arribar a l'ànima i em va descobrir aquest dèficit.