Recentment, hem estat testimonis de la campanya de provocació organitzada visiblement per Vito Quiles i no tan visiblement pels seus finançadors, amb una ruta per diferents universitats arreu de l’Estat amb el pretext mal dibuixat de “debatre” a l’estil del supremacista blanc nord-americà Charlie Kirk, recentment assassinat. Realment plantejat com una sèrie de visites trampa, com una campanya propagandística pensada per generar provocació, captar atenció mediàtica i cohesionar als ultres al seu voltant, donant-los un succedani d’èpica i lluita. Efectivament, no es pretén cap mena de debat. Estem davant d’una constant en la ultradreta, que és el plagi i intent d’importació de les dinàmiques gestades pels ultres als Estats Units (EUA), que és on tenen el seu centre neuràlgic (recordem que les ultradretes d’ací i d’allà es coordinen, comparteixen fòrums, assessors, fluxos de capital i estratègies). Sovint, EUA és en aquest sentit una bola de cristall per veure quins seran els temes i estratègies que les extremes dretes d’ací tractaran de reproduir pròximament, inclús amb la importació artificial de polèmiques. Això ens permet prendre nota i planificar de manera preventiva: recordem que una de les accions que va portar a terme el desaparegut neonazi Kirk va ser l’elaboració d’una llista negra de professorat progressista per al seu assetjament i amenaça. Quiles podria tractar d’avançar en aquesta direcció, com podrien suggerir els atacs que ha proferit (està tot pensat i guionitzat) contra les “rates marxistes” de la universitat. L’atac contra el pensament lliure i científic als campus és també un clàssic del feixisme, que mai falla, i que es veu a la pràctica en l’assalt neofeixista al poder que està donant-se en els EUA. > **Vito Quiles ha aconseguit mobilitzar a la contra grans quantitats de joves antifeixistes, deixant palés que efectivament, el jovent progressista, antifeixista i democràtic és molt més gran** Front això, com a demòcrates i antifeixistes, hem de raonar quines són les millors estratègies per confrontar i derrotar aquest tipus de provocació. En primer lloc, no ha sigut en absolut una campanya exitosa la de Vito (i els seus promotors): tractant de generar provocació i aglutinar ultres al seu voltant, a cavall dels titulars alarmistes i molt parcials que difonen el pànic moral del suposat gir ultra dels joves, ha aconseguit mobilitzar a la contra grans quantitats de joves antifeixistes, deixant palés que efectivament, el jovent progressista, antifeixista i democràtic és molt més gran. Miquel Ramos ho ha exposat molt bé en un article de recent publicació: els joves d’extrema dreta mai han sigut més, sinó que ara tenen més focus damunt, i s’agrupen en circs com el de Quiles, que com a efecte no desitjat ha visibilitzat a una gran majoria de joves antifeixistes que li han plantat cara i l’han mantingut a ratlla, impedint la seua entrada a les universitats. Aquest jovent ja estava mobilitzat amb la causa palestina, en les lluites de l’habitatge i altres, però no sol tindre l’atenció mediàtica que reben els ultres. L’estratègia de confrontació dels joves antifeixistes en aquest cas ha sigut formar grans multituds de protesta a les portes de les universitats i barrar el pas, i impedir el pas a Vito Quiles i la seua banda d’ultres. Ha sigut una opció correcta d’autodefensa, que el provocador només ha pogut contestar amb burles, incitacions i amenaces des de darrere dels cordons policials (sempre exquisits i tolerants amb els ultres, malgrat no tindre permís per a les concentracions) i envoltat de la seua escorta de matons neonazis. La gran força dels números ha resultat en una qüestió preventiva fonamental per a evitar assalts violents dels ultradretans, i la més decidida acció dels antifeixistes a Pamplona ha fet inclús fugir als intolerants abans de poder generar un circ a la Universitat de Navarra. També ha visibilitzat una majoria social de joves contra els discursos d’odi, trencant així la imatge falsa de victòria i de majoria de joves ultres que volia projectar Quiles. Ha arreplegat tant de consens el rebuig a la provocació ultra de Vito que, fins i tot, els comptes oficials i de càrrecs del Partit Socialista de Navarra i de les seues Joventuts Socialistes, habitualment tebis i poc implicats en qüestions com aquesta, han celebrat públicament que s’haja expulsat als ultres de la universitat. Més recentment, se li ha bloquejat el pas també a la Complutense a Madrid, en el dia en què a la capital de l’Estat s’ha congregat una manifestació massiva en record de Carlos Palomino, assassinat per un feixista. Efectivament, molt més multitudinària que els grups de cayetanos, ultradretans i neonazis que acompanyen a Quiles, però amb molt menys focus mediàtic. > **Cal tindre també en compte que la ultradreta és sempre violència i odi, i cal estar preparats per la legítima defensa i autodefensa, però sense caure en l’exaltació de la violència** Al voltant de tot això s’han vist surar debats i polèmiques al camp progressista i antifeixista sobre si aquesta estratègia és la millor o si és caure en la provocació i donar-li la imatge de confrontació que vol tindre. En primer lloc, per recórrer a la vella dita castellana _“a falta de pan, buenas son tortas”_ ; si no s’ha planificat o organitzat quelcom millor, l’opció de la concentració de rebuig, amb el nombre més gran possible de gent, que barre el pas i manifeste la majoria social antifeixista, sempre és bona. Cal tindre també en compte que la ultradreta és sempre violència i odi, i cal estar preparats per la legítima defensa i autodefensa, però sense caure en l’exaltació de la violència: per al camp progressista, les esquerres, les ideologies emancipadores, la violència no és ni pot ser un valor en si mateix, si bé cal entendre amb el cap fred que és un fenomen que tindrem davant i que la ultradreta no dubta a utilitzar. Dit això, seria bo en les esquerres i el bloc progressista i antifeixista una reflexió orientada a la pràctica i a l’estratègia més ampla i raonada del que habitualment sol fer-se. I plantegem això no en demèrit de què s’ha fet, que és correcte, sinó en pro de tindre un ventall més variat de recursos per confrontar al feixisme. En aquest sentit, valorar que en termes generals (i aplicable a moltes situacions) l’enemic ens sol tindre la mesura prou agafada pel recurs habitual als mateixos llocs comuns clàssics. Respecte a situacions com la que estem tractant ací, en primer lloc, cal treballar sobre algunes claus per confrontar el discurs ultra. Si Vito Quiles haguera pogut superar amb les seues bandes el bloc antifeixista i entrar a les universitats a continuar la provocació i marcar-se un punt de victòria, ho hauria fet, però saben perfectament, ell i els seus promotors, que això era, en primer lloc, una batalla propagandística. Per tant, suggerim recórrer a un dels grans actius de la comunicació política progressista en Espanya, Enrique Del Teso, que explica molt bé que el millor per combatre discursivament als feixistes no és explicar què són, que ja ho sabem, ni rebatre racionalment els seus arguments i discursos, sinó explicar que és el que fan. Per exemple, a València ha vingut a fer política realment amb els neonazis d’España 2000, que no oblidem que el seu líder, José Luis Roberto, ha sigut un destacat empresari del món de la prostitució. Aquestes bandes violentes li han proporcionat servei de seguretat amb els seus matons, i també ha compartit taula amb un conegut líder dels hooligans nazis i violents de Yomus, amb destacat historial com els altres de crims i agressions, i un dels seus escortes és altre conegut neonazi dels grups violents de hooligans del futbol madrileny. Un altre dels escortes neonazis, segons ha destapat el periodista Antonio Maestre, està relacionat amb la banda criminal de nazis dedicats al narcotràfic desarticulada per la Policia el passat mes, coneguda com Suburbios Firm. > **Qui paga als matons neonazis que l’acompanyen? Caldrà esbrinar-ho. I una vegada esbrinat, caldrà saber la motivació real, perquè ja sabem que el debat d’idees no ho és** És amb aquesta gentola amb la qual seu a parlar seriosament i no amb la colla d’ultres i cayetanos amb ganes d’emocions fortes que coregen a les seues algarades contra les universitats càntics d’exaltació de la dictadura, amenaces de mort i insults. Després, continuem amb els fets: qui paga la festa?, qui paga la Ruta Vito? Qui paga als matons neonazis que l’acompanyen? Això caldrà esbrinar-ho, però seguir el camí dels diners respon a moltes preguntes i exposa molts interessos. I una vegada esbrinat, caldrà exposar-ho convenientment i fer pública i notòria quina és la motivació real, perquè ja sabem que el debat d’idees no és. Qui és l’amo del circ si mirem darrere de pallassos i animals salvatges; qui paga la Ruta Vito amb neonazis, proxenetes i exaltacions de la violència, que es torna molt real com quan després de la provocació a la Complutense, una banda de sis neonazis va entrar a les instal·lacions a amenaçar i atacar professorat i alumnat, pintant esvàstiques i cometent actes de vandalisme. Exposem aquests vincles i parlem d’això i no de la farsa que posa Quiles sobre la taula. Ací hi ha dues línies importants per orientar el discurs i les accions no immediates per confrontar estructuralment aquest tipus de campanyes feixistes, però hem d’anar més enllà. Al nostre entendre, és molt útil estructuralment treballar en el que Pol Andiñach anomena un “antifeixisme d’espectre complet”, que puga involucrar a grans masses ciutadanes en la lluita antifeixista i de defensa de la democràcia sense necessàriament entrar en dinàmiques de confrontació física, que moltes persones poden no estar disposades o preparades per a fer. > **Bastir una imatge positiva i constructiva per a l’antifeixisme, també és fonamental per a guanyar l’opinió pública, que majoritàriament rebutja els antivalors de Vito i els seus matons neonazis** Per exemple, seria interessant bastir amples aliances a tot el teixit de les universitats, més enllà d’estudiants, joves i col·lectius universitaris, amb professorat, sindicats, grups de recerca, departaments, personal administratiu i de serveis, que pot ser crucial per a la defensa si de la Ruta Vito ix una estratègia d’atacs i assetjament selectiu contra personalitats del món universitari. Aquest tipus d’aliances han de ser tan amples com siga possible, perquè el feixisme utilitza la nostra divisió a la contra. Per altra banda, planificar i plantejar accions des de fórmules més creatives que impliquen creativitat, ironia i autoafirmació, això com construcció de comunitat pròpia. Eixir del marc que espera l’enemic és molt important per garantir èxits. Bastir una bona imatge a l’ofensiva, positiva i constructiva per l’antifeixisme, també és fonamental per a guanyar l’opinió pública, que majoritàriament rebutja els antivalors de Vito i els seus matons neonazis. La societat comparteix majoritàriament valors d’igualtat i llibertats, i rebutja els antivalors d’odi feixistes, malgrat que està posant-se molt esforç, focus i recursos en fer aparéixer a la ultradreta com triomfant i majoritària entre la joventut; això és fals, però el feixisme comença a guanyar amb la por, es creix amb ella. Reconnectar entre tots i totes les que defensem les llibertats i la democràcia, bastir comunitat amb xarxes fortes i capacitat de defensa i d’atac i fer-ho visible és clau per no deixar-nos desestabilitzar per les posades en escena dels ultres i fer-los retrocedir. Són molts menys dels que ells volen i diuen, però cal que fem valdre la nostra força de tota la majoria social de progrés.

Regresa el equipo de PAN a la carga en una nueva temporada con tres secciones nuevas que van a marcar la agenda del programa: ludismos contra los centros de datos, solarpunk y China

Joan Sureda, Ann Perelló i Biel Montoro, Burpees aborda sense embuts, el tema de les sectes en línia i l’augment de l’extrema dreta en la joventut.

Actividades divertidas para pasar momentos felices con la gente de tu trabajo

La menor, que arrastra secuelas desde que sus compañeros la vejaron con la aplicación, considera que el modelo de negocio de la empresa es delictivo

Spotify rellena algunas de sus listas más populares con «artistas fantasma», o sea, con canciones hechas por encargo de la manera más barata posible. Así se ahorran pagar derechos a artistas reales…