Açò li està anant fenomenal per a fer un rebranding per haver acceptat una cosa en primer lloc que no hauria d'haver fet per les implicacions que suposava

Que está hablando en catalang????

realitat, ja era una distinció molt feble, ja que en el Corpus Informatitzat del Català Antic només trobem unes 1100 ocurrències de Sènyer davant de les 26000 de Senyor

i lladró només queda en algunes expressions. El cas més complex és el de Sènyer-Senyor, que en un principi sí que seguia una distinció sintàctica: Sènyer (nom. i voc.) i Senyor (la resta), però és una diferenciació que sembla caure cap al s. XV, en què Senyor comença a imposar-se, i que, en +

Sí, gairebé tot ho són i han quedat com a dialectalismes (drac-dragó, res-re, company-companyó). El cas de hom-home és idèntic al del francès, però en català les construccions amb hom són considerades molt molt formals i no s'empren sovint. En el cas de lladre-lladró, lladre s'ha imposat clarament +

SIncrònicament ha quedat fossilitzat en tries diatòpiques, com ara res i re o company i companyó o en algunes expressions (com Ser [alguna cosa/algú] lladró (afavorir per a furtar, sobretot la lluna), DCVB) o refranys (De lladre a lladró, quaranta dies de perdó, DCVB)

Això ja no t'ho sabria dir, no sé si n'hi ha restes en les iberoromàniques. El que se sap és que són restes que convisqueren durant un període curt en el temps. Si no recorde malament, sènyer-senyor es gastà entre els finals del s. XIII i principis del XV. De la resta no te'n puc dir més

xuc, escrit per Escrig com <juch>, l'algurès xuco (borratxo) i el dialectalisme xucar (sucar).

Així que diria que no és la u la que palatalitza precisament, ja que no té elements que permeten que palatalitze consonants, sinó que en aquests casos hi ha diferents maneres d'arribar-hi

Suc/xuc/jugo té més complicacions. Si bé el que he dit es podria aplicar a l'arrel SUCUM, Coromines, per exemple, diu que seria per una formació regressiva a partir d'enxugar (EXSUCARE > eixugar, amb canvi de e- per en-) i diu que el català té formes paregudes: cita, precisament el valencià +

2) Com ha dit Aitor, molt probablement, quan les persones arabòfones sentiren /s̺/, l'identificaren amb /ʃ/, que és el que passa amb SAPONEM, ja que no té cap altra via de palatalitzar si no és aquesta.

A vore, sí i no.
Sí en el sentit que és una tendència, sobretot de la I
SIBILARE > xiular (però també siular)

No en el sentit que és que ací entren diferents coses en joc:
1) la /s̺/ peninsular septentrional és especialeta i és més pròxima a /ʃ/ que la /s/ més habitual
+

molgut(?) de moldre(?)

Fresca fulana, no sé què diu als primers versos no sé grec