M'enganxa tot el que fa Lena Dunham perquè m'encanta veure a la pantalla persones imperfectes que busquen la seva essència. Una de les poques realitzadores que integra lo queer sense discursos, impostures ni moralismes. Que no pari de fer coses.

Amb el risc de semblar una gran hater, diré que aquesta ha sigut la gran decepció de l'any (fins ara). L'estètica tenia un no sé què que m'agradava molt, però els 20 primers minuts em van semblar avorridissims i vaig perdre per complet l'interès per seguir.

Flow: una hora i mitja de 'miau miau' per reconciliar-se amb el món.

Tres coses que m'han seduit (i molt) de Limónov: l'estètica de fanzine punk, el pla seqüència d'animacions simples i senzilles amb el que es salten deu anys i en Whishaw; un ésser en pur estat de gràcia.

Feia molt de temps que no veia una sèrie que em fes dir "un altre" cada cop que acabava un capítol. #eleternauta

Suposo que no de ser l’única que no entén què ha passat en la producció de The Split Barcelona perquè tot tingui tan poc sentit: des de la inversemblança del guió fins la família de burgesos catalans, que no s’aguanta per enlloc. Una llàstima comparada amb les temporades anteriors.

'Adolescence' i 'Call me by your name': radicalment diferents, però amb una mateixa escena final ❣️