Apunta i dispara, l'amenaça es veu que és l'única cosa que funciona perquè el lectors facen clic 😅

No parlava d'èpica política (o de qualsevol postbrechtisme), sinó del "nosaltres", de com hi ha moltes formes d'apropar-se al "nosaltres" que reclama l'Olivares. 'El cos més bonic...', 'Temps salvatge' i 'Nerium Park' no es mullen amb la història documental, però fan retrat precís del present

Ja ho era una mica 'Justícia' de Guillem Clua, de retrat cru del pujolisme. També, per obrir el debat, algunes dramatúrgies que en principi semblen abstretes -em referisc a la Cunillé de 'Boira', per exemple, o JM Miró-, ben llegides en capes profundes són un retrat col·lectiu i social ben punyent.