Aquest 'analfabetisme parental', aquesta manca de competència és acumulativa generació rere generació, i cada cop més difícil de revertir.
I els efectes, cada cop més visibles i evidents.

Ho és gràcies a la seva experiència, a la seva dedicació i a les ganes de millorar dia a dia. I el mateix és aplicable a mares i pares. Renunciant a l'acompanyament, renunciem a l'aprenentatge, i a proporcionar una ajuda efectiva si, arribat el moment, aquesta és necessària.

pràctica que esmentavem abans.
També està rebutjant l'experiència, l'aprenentatge que participar en el procés de creixement dels seus fills li pot proporcionar.
Un professor no és professor per inspiració divina, ni per la sagrada mà del magisteri o del màster pedagògic, segons correspongui.

activitat humana, la influència és bidireccional.
Així, quan els pares renuncíen a una actitud activa i directa en l'educació dels seus fills, no només els està privant del vehicle adient per a la construcció d'una interpretació arrelada del món i per al desenvolupament d'aquesta intel·ligència

desenvolupament. Els adults estan desenvolupats i plenament formats, i els no adults, estan en procés. Així, els adults es dediquen a l'acompanyament i formació dels no adults. Aquesta perspectiva planteja una influència unidireccional. No obstant, en l'aprenentatge, com en qualsevol altre

Encara és massa present en el nostre sistema diagnòstic el paradigma categorial dicotòmic, malgrat que el dimensional (en una, dues o múltiples dimensions) lentament va obrint-se pas. Des del paradigme encara vigent, diferenciem entre adults i no adults, i aquesta categorització es basa en el

introduïnt carències en els alumnes.
Però aquest és només el primer dels efectes col·laterals, important no només pel que he exposat, sinó també com a causant del segon efecte col·lateral, aquest molt més subtil.

el pensament divergent i la creativitat) que es situa en la base de l'aprenentatge competencial.
Tota aquesta feina difícilment pot ser assumida per les institucions educatives, no de forma plena, i menys segons el plantejament i els recursos actuals, amb la qual cosa, inevitablement estem

maldecaps...
Sobre el paper. A la pràctica, l'entorn social proper de les persones té un rol clau en la construcció d'una interpretació fonamentada de la realitat i en el desenvolupament vocacional i motivacional, a més del foment d'una intel·ligència pràctica (amb el seu corresponent paper en

transformant les famílies en companys de pis amb vincles de sang.
Sobre el paper, aquesta organització no presenta punts febles. Les responsabilitats crítiques del desenvolupament de les criatures queden en mans d'experts, i les famílies poden dedicar-se a gaudir del temps plegats, sense gaires

una paral·lela reducció de responsabilitats (primer efecte col·lateral) per part dels pares, que no només han reduït el temps compartit amb els seus fills, sinó que a més han privat de contingut educatiu el mateix, quedant relegada la relació a aspectes lúdics en el millor dels casos, i

l'assignació de múltiples funcions. No només la de cura i protecció abans esmentades. També l'alfabetització, la socialització, la transmissió de valors (culturals, religiosos, nacionals...), l'accés al món laboral o l'educació.
L'atribució de totes aquestes competències ha comportat

Aquest alliberament de temps en la cura dels infants és clau no només en la producció, també en la facilitació del consum, tàndem inseparable del progrés econòmic viscut en els darrers 70 anys.
Per una altre banda, l'enorme cost econòmic del sistema educatiu s'ha justificat mitjançant

Precissament, la pròpia existència de la societat actual es recolça en aquesta institució fonamental, que ha permés racionalitzar l'ús del temps dels adults, amb beneficis evidents en la productivitat, al mateix temps que ha protegit els infants.