La estrella azul és una d'aquestes pel·lícules que van calant com una pluja fina a través de moments d'una intimitat mundana on s'escola tota la seva humanitat, emprant la ruptura de la quarta paret com una eina que fa lluir el film amb una expresivitat que va encara més enllà.

Flow és, abans que res, una obra conciliadora, que no creu en la diferència com a límit; però a més és una obra disposada a explorar nous territoris, a obrir una nova dimensió pel gènere, no tant pel seu excels apartat visual i moments d'una expresivitat aclaparadora, sino per...

«Pero ahora en los 90 no puedes coger a un tío y partirle la cara, tienes que decirle algo chulo antes...»

El último Boy Scout (Tony Scott, 1991)

Pobre guante-cerdete :(

Als 90 el cinema italià de gènere continuava trobant estímuls en films com Dark Waters, una peça tan alienada i embogida que, per moments, ben bé sembla zulawskiana, i que duu el ‹nunsploitation› a un altre òrbita a través d'un imaginari visual fèrtil i estrany. A rescatar.