Estic llegint s’autobiografia de sa còmica escocesa Fern Brady que és autista.

Estic plorant xq de petita na Fern no tenia amics i era amiga d’un arbre. Jo de petita també tenia un arbre. Duia ses meves figures d’animals a s’escola i me seia a ses arrels i li deia hola i adéu cada dia.

Poques coses me frustren més que estar exposada a gent que no escolta. Me la suda que siguis directora financera d’Oceania per una corporació global d’un valor en els bilions de lliures. Per no voler escoltar-me t’explotarà una bona merda a sa cara, i jo estaré ben pendent per veure s’espectacle.

Visca el sentit comú, que no té cap dels meus col·legues

Vos descric es meu dia.

1a reunió a les 6:30h amb s’equip d’Austràlia, no me puc queixar.

2a reunió a les 7h - pesada xq xerram de bancs però mira, tampoc me puc queixar.

3a reunió a les 8h - amb 4 toca coions. Me vull morir.

Me queden 6 reunions.

No puc més de fer feina amb gent que senzillament no se cerca sa vida mai. Farta se queda curt.

Vull tornar a dormir però he de passejar es ca i anar a fer feina. Es capitalisme és un timo.

A Twitter quasi mai deia res, i ho feia quasi sempre en anglès.

S’ha acabat, aquí tendré una veu i serà en sa meva llengua.