Un cop trobat el mirall burletanomés calia la càmera vellaper fer retrocedir el temps. I el passat, dòcil,tornaria a les seves mans. Un clic,una esquerda,i uns segons enrere. Dos clics,tres clics… I un carret que només tenia 36 fotos

Fastiguejada de parlar amb el seu eco, un dia va retrunyir: — A mi mai no m’arrencaran en nom d’amors fugissers!

Una nit qualsevol, el bosc va perdre la lluna. Farta i fastiguejada del follet:que si silencis,que si desaparicions,que si no sap què vol;que si love bombing,que si ghosting. El crec-crec de les fulles que tafanejaven a tota horava emmudir el silenci del bosc.Ara tot era remor. I ell?Callava.Tenia vertigen.I molta por. Por d’aquells graons tan febles que els unien.

Els investigadors — Diàleg — La víctima està completament esbudellada.Les parets de l’escena del crim, totes esquitxadesde falses promeses, paraules buidesi exclamacions pedants. Ha confessat l’acusada quina és —i on és— l’arma del crim? — Afirmatiu. Ha confessat,però nega haver fet servir cap arma. — Com que no?Quin és el relat dels fets, doncs? — Declara haver pres dos vermuts amb oliveta…

— Digues, I-330,no vas tenir por del fantasma? — No.No vaig ser capaç de sentir pord’un fantasma que jeia arraulitdavant d’una llar apagada. — I què vas fer? — Companyia.En silenci. El fantasma no era invisible,però se n’hi sentia tantque cap dels aventurers tafanersque havien fotografiat la seva llars’havien adonat de la seva presència.

I tal com va fer el pallasso, et condemno a la prosa eterna. Mai no recordaràs amb enyor aquell somni en què els petons feien gust de color capvespre

— I digues, animeta torturada, què hi escrius en aquesta llibreta? — Les paraules que vaig somiar i hagués volgut tocar. — I digues, animeta torturada, quina és la teva condemna? — Sospitar de la tendresa. Somiaré que abraço paraules i sospitaré de la tendresa. Eternament.

Hi heu pensat mai en la remor del silenci? Hi ha silencis que criden.Hi ha silencis que ofeguen.Hi ha silencis que xuclenHi ha silencis que acaronen.Hi ha silencis que exciten.Hi ha silencis que entendreixen. I, hi ha, a estones, potser d’un cop de sort, potser després de la pujada i el temporal, potser perquè ho mereixem i prou o potser perquè els hem guanyat, silencis que no necessiten paraules.

Sense paraules que intenten descriure l’inexplicable Sense silencis que mai no s’acaben Potser l’estiu és això: el moment just de viure i prou

No et conec. No sé el teu nom. No sé quants anys tens. No sé on vas néixer. No sé com t’ha tractat la vida i, sobretot, no sé què t’ha portat fins aquí. Sé, però, noia que has llençat la rosa a la paperera de davant de casa, que t’han ofert un grapadet de paraules buides, escarransides, tremoloses i febles mentre que tu somiaves, volies, desitjaves i esperaves les pàgines d’una història plena, ferma, forta, riallera, tendra i rebel.

En un món de proclames enllaunades i de la satisfacció de les victòries falses, hi ha raconets d’un silenci que crida: el de les mirades d’aquells que lluiten sabent que poden perdre.

De branca en branca, amb l’energia que ofereix la ingenuïtat que no coneix la por, la lluna s’enfilava —pensava— cap a un cel quotidià. I de sobre, es va sentir entortolligada, engabiada entre troncots que mai no la voldrien plena.

Sempre em van dir que jo no sabia fer fotos i, durant anys m’ho vaig creure. Per què hauria de tenir alguna traça jo? I així mai no vaig tenir càmera fins que un bon dia vaig tenir un telèfon. Al principi feien unes fotos de merda, com les fotos que feia jo suposo. Després no volia tenir fotografies per no veure-m’hi reflectida.

Fer-se boleta

En Nil fa els deures de català: una redacció de cent paraules. I escriu “Ahir vaig cantar cadires mentre les orenetes fregien patates amb oli d’oliva. L’Aina, la meva germana petita, recitava pomes podrides, perquè de gran vol ser escriptora. Sap llegir molt bé i per això sempre dur llanternes i ferros roents a la butxaca. Mentrestant, la mare, que és molt bonica i du els cabells llargs fins a la claveguera de la cantonada, cuinava amb els llapis de colors nous.

Sempre he estat l’estrella de totes les cases on he viscut: admirada pels sincers i humils, ignorada pels satisfets i convençuts, i envejada pels hipòcrites i envejosos. Sóc madura, el temps ha treballat amb fermesa i delicadesa el meu cos i, per això, sempre resulto interessant, profunda, plena i excitant, capaç d’embolcallar de frescor i calor a la vegada tots aquells que decideixen passar una estona amb mi.

L’Antònia seu, seu nerviosa al sofà. Es rossega les ungles i creua les cames. Ara l’una, ara l’altra, ara un dit de la mà dreta i ara un de la mà esquerra. Encara sort que el pis només té quatre portes, la distribució és “completamente cuadrada”, tal com prometia l’anunci de la immobiliària. La porta de la cuina, la porta del lavabo, la porta de l’habitació i la porta del despatxet.

Després de passar-se, minuts, hores, dies, setmanes i mesos del seu -més que preuat- temps cercant, havia trobat la cuinera ideal. Quin descans! Ell un home més que atractiu, més que interessant, més que culte i més que intel·ligent no podia perdre el temps a la cuina. Ell havia de parlar, treballar, donar compte, salvar! el món. I, esclar, tampoc no podia menjar qualsevol cosa, no podia empassar-se segons què.

M'envejaven. Tothom ho sabia, jo ho sabia, de vegades, m'envejava a mi mateix. Vivia envoltat de cossos malmesos, castigats, durs, aspres, sovint bruts. Em deien que havien treballat molt, que la vida i l'esforç els havia pres el cos; i jo no ho entenia.Em sentia exponent de la joventut. Estimava i acariciava la meva pell, suau, tersa, forta. Creia que podria viure-ho tot, em sabia afortunat i capaç.

Ep! Tu! Sí, tu, tu! Atura't! Deixar de fer esses pel carrer! No hi ha foc, ni destrucció, no cal que corris!. -Qui ets? Què vols? -Com que qui sóc? I què vull? Tu m'has de dir què vols… Fa dies que em crides, em demanes, em supliques i em vols vendre alguna cosa… la teva ànima dius? Mai no t'acabo d'entendre, sempre ho fas a deshora, borratxa, pastosa, plorosa i despentinada.

I va arribar el dia que es va enfadar amb el món sencer, amb tot allò que l'envoltava i amb aquella bombolla d'on no podria sortir. Aquell dia, davant del mirall, es va despullar. S'estimava.

Oooooh sí, sí, sí, sí i sí! Ho he aconseguit! Ja ho sabia jo: he nascut per triomfar! Avui ens hem creuat al passadís, m'ha somrigut. Duia aquella samarreta blava que em torna boja, un pèl estreta, per poder gaudir del seu cos, bonic, preciós, atractiu, sensual, sííííí! M'ha dit que sap que m'apassionen els caragols i que ell és un gran expert, assegura que fa els millors caragols de la ciutat i que desitja compartir-los amb mi.