És tan senzill i a la mateixa vegada complicat girar la 'M'. 😉

Quan un equip docent pensa, conversa i decideix com a comunitat, l’alumnat hi és present en cada decisió. Perquè el veritable centre de l’escola no és una persona: és una relació.

#UnRetoUnHecho

Parlar de metodologies, de regulació i de feedback és parlar de com fem créixer la singularitat de cadascú dins el “nosaltres” (del ME al WE). És reconèixer que la millor atenció individual s’aconsegueix des del disseny universal.

L’ABP segueix aquest llegat. Quan el docent dissenya un PROjecte, no pensa en un alumne ideal o amb necessitats específiques, sinó en tot el grup com a ecosistema d’aprenentatge. La personalització emergeix dins la col·lectivitat.

Freinet ho va fer visible quan va obrir la classe al món: impremta escolar, sortides, textos lliures… Cada infant era autor, no receptor. Parlar de pràctica viva és parlar de cada nen que hi dona vida.

Dewey ens va ensenyar que “l’escola és la vida mateixa”, no una preparació per al futur. Quan dissenyem experiències memorables actives, cooperatives i amb sentit, situem l’alumne al centre del seu propi aprenentatge.

No s'ha de buscar amagar la realitat digital, sinó educar per a ella, posant
sempre el benestar de l'alumnat al centre.
L'educació digital no com un fi en si mateix, sinó com un mitjà per facilitar l'aprenentatge.

No és ara, és cultural. Llavors es parla de dignitat humana.

Em pregunto quina importància deu tenir el currículum de valors cívics i ètics. La deuen assignar també al docent novell?