Parlar de sinhogarisme dins del col·lectiu trans no és parlar d’un fenomen abstracte. És parlar de vides trencades, de portes tancades i de silencis còmplices. Ho sé perquè jo també he estat a tocar d’aquest abisme. No dormint al carrer de manera continuada, però sí vivint amb la por constant de quedar-m’hi. I aquesta por et condiciona tota la vida.
Quan ets una persona trans, la inseguretat no comença quan perds la feina o quan no pots pagar el lloguer. Comença molt abans. Comença quan la família et deixa clar que no ets qui hauries de ser. Quan a l’escola aprens que mostrar-te tal com ets té un preu. Quan entres al món laboral sabent que qualsevol pas en fals pot significar quedar fora.
Jo he viscut etapes de precarietat extrema. He viscut amb sous que no donaven per arribar a final de mes, amb la sensació que si aquell treball s’acabava no hi hauria un pla B. He viscut la por de no poder pagar una habitació, de dependre de la comprensió o no d’un propietari, de callar massa coses per no aixecar sospites. Aquesta és una violència silenciosa que no surt a les estadístiques.
El mercat laboral expulsa. No de cop, sinó a poc a poc. Amb mirades, amb silencis, amb contractes que no es renoven, amb excuses que mai s’escriuen però tothom entén. I quan no tens feina estable, l’habitatge cau com un castell de cartes. Sense nòmina, no llogues. Sense avals, no accedeixes. I si ets trans, encara menys.
Els serveis socials, que haurien de ser una xarxa de protecció, sovint no ho són. Massa vegades he vist com les persones trans són qüestionades, infantilitzades o directament ignorades. Recursos pensats sense tenir-nos en compte, albergs on la identitat es converteix en un problema, professionals sense formació que decideixen sobre la teva vida amb prejudicis.
He conegut persones trans que han dormit en sofàs, en pensions cutres, en habitacions compartides amb desconeguts per evitar el carrer. He conegut dones trans grans, soles, amb pensions ridícules, condemnades a viure en la por constant de perdre l’únic sostre que tenen. Això també és sinhogarisme, encara que no surti a les fotos.
El carrer és l’últim esglaó, però no és l’únic. El deteriorament emocional comença molt abans. L’ansietat, la depressió, el cansament vital, la sensació de no pertànyer enlloc. Quan no tens un espai segur, el cos i la ment ho paguen. I si a més ets trans, el risc de violència es multiplica.
El sinhogarisme trans no és mala sort. És transfòbia estructural. És un sistema que ens expulsa de la família, de l’escola, del treball i, finalment, de l’habitatge. I després ens culpa per no haver-nos “espavilat”.
Jo he tingut la sort de resistir. De trobar aliances, de no caure del tot. Però moltes no ho han pogut fer. I mentre no hi hagi polítiques públiques valentes, habitatge social real, recursos específics i personal format, aquesta realitat continuarà sent una condemna silenciosa.
No tenir casa no és una decisió.
És una conseqüència.
I el sistema n’és el responsable.
#SinhogarismeTrans #PersonesTrans #HabitatgeDigne #ExclusióSocial #TransfòbiaEstructural #DretsHumans #VeusTrans
Sobre l’autora: ATC Llibertat – Acció Trans i Intersex per la Justícia Social
ATC Llibertat – Acció Trans i Intersex per la Justícia Social és una entitat nascuda des de la necessitat, però també des de la ràbia organitzada. No neix per ocupar espais simbòlics ni per fer pedagogia amable, sinó per assenyalar les injustícies, denunciar les violències estructurals i defensar els drets de les persones trans i intersex des d’una perspectiva clara de classe, drets humans i justícia social.
ATC Llibertat parla des de l’experiència real, no des del despatx. Des de les vides travessades per la precarietat, la discriminació laboral, l’expulsió familiar, el racisme institucional, la transfòbia quotidiana i l’abandonament de les administracions. La seva veu no és neutral, perquè la neutralitat davant la injustícia només beneficia qui oprimeix.
L’entitat treballa especialment amb persones trans adultes i grans, un col·lectiu sistemàticament invisibilitzat, moltes vegades empobrit, i sovint exclòs de les polítiques públiques. També posa el focus en les persones trans en situació de precarietat, en risc d’exclusió social o directament en contextos de sinhogarisme, denunciant que aquesta realitat no és una casualitat sinó el resultat d’un sistema que expulsa.
ATC Llibertat defensa un model d’intervenció comunitària i política. Això vol dir denunciar, però també proposar. Exigir lleis, però també fiscalitzar-les. Acompanyar persones, però sense substituir la responsabilitat de les institucions. Lluitar per drets laborals, per un habitatge digne, per una sanitat pública respectuosa, per una educació lliure de transfòbia i per uns serveis socials que deixin de ser espais de revictimització.
Un dels eixos centrals del seu treball és la memòria trans. ATC Llibertat reivindica les que van venir abans, les que van sobreviure a la dictadura, a la repressió, a la marginalitat forçada i al silenci. Sense memòria no hi ha justícia, i sense justícia no hi ha drets reals. Per això l’entitat defensa la necessitat de reparació, reconeixement i dignitat en vida.
ATC Llibertat també combat obertament els discursos d’odi, vingui d’on vingui: extrema dreta, feminisme excloent, mitjans de comunicació irresponsables o institucions que miren cap a una altra banda. No hi ha equidistància possible entre drets humans i transfòbia.
Aquesta autoria col·lectiva no escriu per agradar. Escriu per incomodar, per fer visibles realitats que molts prefereixen ignorar i per deixar constància que les persones trans i intersex no som víctimes passives, sinó subjectes polítics amb veu, memòria i dignitat.
Perquè la llibertat no es demana.
La llibertat s’exerceix.ATC Llibertat – Acció Trans i Intersex per la Justícia Social