Excuse els subratllats extàtics i l'ombra xinesa dels meus rínxols sobre la pàgina, però estic enamoradíssima d'aquesta explicació de la Dolors Udina (@destret.bsky.social) sobre la intenció poètica de l'escriptura de Virginia Woolf a "Les dues ales d'un ocell" (edita @raigverd.bsky.social)

🍃🪶

Un altre poema que fa eco als passadissos interiors. Aquest cop de Jaume C. Pons Alorda, en la bèstia, en el sentit més pur i brut i col·lossal, que és el poemari Era (de nou a @labreu-edicions.bsky.social).

Fa dies que estic atrapada en aquest poema de la Míriam Cano ☄️
(Vermell de Rússia, @labreu-edicions.bsky.social)

Si la Vita en sembla tan escandalosa, podem acabar obviant la gent que en aquells temps vivia als marges. Ja es parlava dels matrimonis de Boston i de lavander marriages. I moltes altres van seguir vides poc convencionals: Colette, Djuna Barnes, Gertrude Stein...

Si la Virginia ens sembla tan extraordinària, correm el perill de desconnectar-ne com a persona i de pensar que era una illa lluminosa enmig de la foscor. En tot cas, existia dins de l’arxipèlag creatiu, sarcàstic, artístic i acolorit de Bloomsbury.

De ben jove va començar a tenir relacions sàfiques, i no precisament d’amagat. El seu matrimoni amb el diplomàtic Harold Nicolson tenia les portes obertes de bat a bat. Ell tenia aventures amb altres homes; ella, embolics i relacions amb altres dones.

I la Vita, qui era? Aristòcrata amb un corriol de sang gitana, escriptora prolífica i apassionada de la jardineria, amb collaret de perles i botes enfangades, viatgera intrèpida i solitària empedreïda. A Orlando, Virginia la retrata esplèndidament.

Lluny de la imatge de persona fràgil, frígida i deprimida, no vivia aïllada en una campana de vidre. Al contrari: era una dona que vivia plenament en el seu temps. Duia una vida social intensa, escrivia, treballava a la Hogarth Press, viatjava, estudiava idiomes...

Anem acumulant peces del trencaclosques de la vida de Virginia Woolf. La seva figura ha transcendit i ha arribat gairebé a l'estatus d'ésser mitològic. I ja se sap què passa amb els mites: s’idealitzen, es tergiversen, es canvia aquest detall aquí o allà, s’interpreten malament.

Obrir aquest llibre és obrir una finestra a la intimitat compartida de dues donasses literàries i vitals: Virginia Woolf i Vita Sackville-West. Un univers de sobrenoms tendres, anècdotes canines i arranjaments de cites per sopar o fer el te.

Obrim el sobre 💌 🪡

Veure la Hilma af Klint al Guggenheim ha estat una autèntica experiència religiosa. Espiritual, vaja. La U de la W. L'espiral que t'absorbeix i t'eleva.

Inesperadament, en Richard Serra hi ha aprofundit. El temps, l'espai, el ferro. Mirar amunt, mirar endavant.

❤️‍🔥

Fragments. Detalls.

I és que a la Virginia li agradava escriure amb tintes de colors diferents. A més del negre, feia servir tinta blava, verda i violeta.

La violeta era la seva preferida. Gairebé tot el manuscrit de Mrs. Dalloway i les cartes d'amor a la Vita Sackville-West estan escrites amb aquesta tinta.

De jove, la Virginia Woolf va escriure una temporada en un escriptori elevat. El seu nebot i biògraf, Quentin Bell, diu que era per imitar la seva germana, Vanessa, que pintava dreta. Així, la tasca d'escriptora semblava tan feixuga com la de pintora.

A les dues els agradava el color, això sí...

Dibuixos de la Shirley Jackson.

La Shirley, que estenia roba, parlava amb les olles, ordenava el caos dels quatre fills i el marit, imaginava escenes i anotava les idees en post-it que anava deixant aquí i allà. Al final del dia recol·lectava paperets i, en la foscor de la nit, s'asseia a escriure.

Fragment d'una carta de la Virginia Woolf a la Vita Sackville-West ✨

(vull ser una dona que escriu i rep cartes, sobretot si són d'aquesta esplendor)