The Ballad of Dorothy Parker. Prince

I jo que em pensava que esta cançó estava dedicada a l’escriptora. La literatura…

youtube.com/watch?v=dcbot4…

Annie Hall, felicitat.

#DianeKeaton

‘Els tres dies del Còndor’, una de les meues preferides de Robert Redford.

No sé si la literatura pot ser útil o no, però el que és evident és que Dickens ha contribuït com pocs a estendre l’humor i la felicitat com a recursos per a enfrontar-se al món.
I, a més, tractar la situació més banal i el personatge més anodí amb el somriure de l’art.

Philippe Claudel sempre ha tingut una gran habilitat per a reinventar i trobar noves vies en el gènere de la novel·la negra/policíaca. Amb el seu punt boirós d’enigma, fantasia i vincles amb la història. La traducció és magnífica.

“… el monstre de la memòria sempre estava a l’aguait”.

Una fe inexpugnable en Wagner, l’amenaça de la irrupció del passat i una obsessió indissimulada de passar comptes: ferides i cicatrius de l’autor.

Ben curiosa, la novel·la d’Amadeu Fabregat…

“Ella se’l mirava, l’escoltava, muda i altre cop enfurida: el més graciós és que es creu que sap què és un desig de dona”.

La novel·la ‘Duo’ es podria titular també ‘Duel’: una lluita tàctica i de desgast entre un matrimoni. Colette intuí que és més important el que no es diu.

“La història de Trieste és en els seus ports. Érem una petita dàrsena de pescadors pirates i vam servir-nos de Roma, servir-nos d’Àustria i resistir i lluitar fins a la davallada de Venècia. Ara l’Adriàtic és nostre”.

Les portades del Yorker…

Ben hàbil i intel·ligent, la senyora Murdoch, per a trenar tota una sèrie de temes, des dels més existencials als aspectes més banals i caricaturescos a partir d’una anècdota en aparença menor.

“Mirava al seu voltant amb la calma de l’home devastat”.

“Era un d’aquells homes que sembla que sempre seran iguals de joves i que no saben madurar, però que, tot d’un plegat, es fan vells, es tornen agres, desagradables, tirànics. Però encara era jove…”

Els retrats inclements d’Irène Némirovsky.

L’últim poemari de Valentí Puig, la recerca delerosa de la calma en un món —sobretot intern— sempre en convulsió. Llum enemiga, tardoral, ofensiva i benigna.

“Alguns llibres tenen la virtut de sacsejar-nos de dalt a baix. Tal volta hem d’interpretar en aquest sentit Franz Kafka: crec que només hauríem de llegir llibres que ens mosseguen i ens arrapen . Un llibre ha de ser com la destral que trenque el mar gelat a dins de nosaltres.”

Perquè després digueu que els diccionaris no són divertits…

Un cant d’amor a València i al seu regne medieval, en un llibre que parla de poesia, d’amor lul·lià i ausiasmarquià, de tradició, de transmissió de sons, de musicalitat i de significats.

Deia Robert L. Stevenson que una novel·la, per damunt d’altres virtuts, ha de tindre —sobretot— encant: com passa, sense dubte, en ‘Un mes al camp’.