És una pena. El peix gran menjant-se el peix petit.

Enhorabona, Lali! A tu i a en Pau!

No ho sabia. Merci!

És demolidor. Gràcies per l'article.

Bonus: l'obra es pot llegir a @dramaticles.bsky.social, cosa que s'agraeix sobretot per l'oportunitat de poder continuar reflexionant sobre un fet terrible: l'assassinat d'un activista, en Carlo Giuliani, a mans de la policia durant la manifestació del 20/7/2001 a Gènova, en plena cimera del G8.

Per molts anys!! ❤️

Finalment, Patrícia Bargalló —Bonnie— portadora (o no) de la cruel herència de mare i àvia i sent-ne molt conscient, fa un paper més pragmàtic, cuirassat en la seva reflexió interior, orientat en una mirada de futur.
En les seva mirada resten les cabòries que encara m'acompanyen.

Maria Ribera, com a Anna, desplega una capacitat interpretativa desbordant, capaç de passar per múltiples registres, des de l'expansió de les primeres escenes al progressiu replegament en la depressió i la incomprensió.
Ribera està magnífica. (3/4)

L'encertada i suggerent escenografia d'Ona Grau està totalment al servei d'aquest text trifurcat paral·lelament.
Marta Ossó, en el paper de Carol, la mare, fa un treball excel·lent de contenció i expressió de vulnerabilitat.
Les escenes d'Ossó són absolutament magnètiques. (2/4)

Volem una seqüela on ho expliqui tot.

Confessa! L'aranja és la de la foto d'ahir dels 50 d'un amic 😜

Quina llàstima. En canvi, l'adaptació de petit format de l'Orlando que va fer la companyia madrilenya Teatro de Fondo fa uns tres anys va estar molt bé.