Saben per què Franco visita Lleida el 10 d’octubre de 1955? Déu l’hi ha dit. El Déu inventat, de PVC, de barbacoa. Fa un mes el Vaticà envia

Què fem? És la pregunta dels pares que encara tenen neurones quan senten que el seu fill no parla català ni amb els que també parlen català de famílies que xerren en català. Els crios repeteixen com u...

Mans al cap. I a la cartera. I a la neurona. La xiqueta, de 14 anys. Venuda des de Navarra a Mollerussa. Es veu que pels pares. Per cinc mil

La criatura que escriu això ha de confessar que és esquerrana i arrítmica. Una variant atípica dels que fem anar la mà esquerra com a ratolí existencial. No tenim sentit del ritme. I això fa que ens c...

Em vaig esperar una estona. No fos cas. Vaig picar per telèfon a les 9.30. Ja no era a casa. Se m’havia escapat per uns minuts. Estava esmor

Barcelona aporta al món del segle XXI l’ultralocalisme. No hi ha un microsegon que no sentim el megàfon de barricada: “Hi ha un colmado real on fan croquetes segons la recepta de postguerra de l’àvia,...

Tots els nostres problemes són culpa de les gallines. Aquests dies d’apocalipsi zombi a la brasa una escola rural d’un poble de Lleida va comunicar als pares que les tres gallines que tenien ja no poden estar amb ells. No han canviat de centre. Tampoc s’han escapat a Benidorm, ni al parc temàtic Gallinaland i no han fugit ballant swing a l’ast. Em sap greu. Aquesta és una història trista, tristota, tristíssima. Snif, snif. Continuem. 

Diumenge va sortir a Vallfogona de Balaguer un sol de membrillo. I tot és dolç però romancer. Com rostar amb una cullera una plata de membri

Tots els nostres problemes són culpa de les gallines. Aquests dies d’apocalipsi zombi a la brasa una escola rural d’un poble de Lleida va comunicar als pares que les tres gallines que tenien ja no pod...

Tothom necessita fotre salts a la vida. Botar. Rebentar. Per això cada cop més les criatures celebren els seus aniversaris als salting que s

El 1919, els moderns, guais, cool, els que són a dalt, han de mirar a terra: “Tan insaciable era el meu afany sardanístic que els diumenges assistia a les ballades de sardanes matí, tarda i nit. Un di...

Sol de vermut. Nens jugant a una plaça de poble. Tot dringa. La felicitat es pot beure a glops. Silenci lent dels pares, crits de cop de la

Ni amb les mans al cap. Ni amb un ral a les butxaques. Ni amb la tragèdia empegada a la pell. El 1940 encara no saben si podran tornar a Catalunya…

Ni amb les mans al cap. Ni amb un ral a les butxaques. Ni amb la tragèdia empegada a la pell. El 1940 encara no saben si podran tornar a Catalunya…

Es busca Senyor Esteve. On és? Exiliat? Liofilitzat? Mort? Triar és opinar. Escullin. M’ho diu un de la seua família. D'aquí uns mesos tanca la botiga. D’aquelles de-tota-la-vida. Per què? Per mil rao...

Soc un paracaigudista. Treballo en missions inconfessables. Aterro als llocs. Córrer. Zig-zag. Pinyau-pinyau. Arrapa el xip prodigiós. Fuig.

Les preguntes han canviat. La primera és sobre les vacances (Quantes? Més! Quan jo vulgui! Sempre!). També demanen per la plaça de pàrquing (on és la meua?). Per l’horari: el concordat amb mi mateix; ...

La Vicky i el Pep van marxar. Per camins diversos, per dies diferents, però la mateixa setmana. No sé ben bé on són, però hi són. No es cone