Fins mitjans del proper mes de febrer, a la Tate Britain de Londres, es pot veure l’exposició retrospectiva més gran que s’ha fet mai sobre la fotògrafa Lee Miller. (1907-1977) Ens trobem davant d’una exposició que ocupa onze seccions en dotze sales, on es poden contemplar 232 obres. Aquestes xifres donen idea de la magnitud de la mateixa. En la primera sala, Before the camera, dedicada als seus inicis, ja es posa de manifest que des de la seva infantessa, el seu pare, gran aficionat a la fotografia, la va introduir en el seu us, tant al davant de la mateixa com a model o des de darrera, regalant-li una càmera per a que ella pogués experimentar amb les imatges.

Kiki de Montparnasse va ser una model, pintora, cantant, musa, en definitiva una artista que va viure principalment a París durant la primera meitat del s. XX. Nascuda el 1901, el seu nom real era Alice Prin. Als dotze anys es va traslladar a París on va viure fins a la seva mort l'any 1953. En molts dels llibres i documents que he anat llegint sobre la època del surrealisme a París, sempre apareix Kiki de Montparnasse relacionada tant amb Lee Miller, com a Dora Mar, com a Marie Laucerin, o citada per Gertrude Stein o per Sylvia Beach.

Al Museu Tàpies es pot veure fins a finals de febrer del proper any, 2026, una exposició sobre Germaine Dulac (1882-1942). Ens trobem davant de l'obra d'una artista poc coneguda, i a la que es deu importants aportacions dins del mon del cinema. Se la considera integrant del impressionisme cinematogràfic francès, en el sentit d'utilitzar el cine com a mitjà per captar moments efímers, de l'ús de la il·luminació com a element expressiu i la creació d'atmosferes que podien mostrar sentiments.

El 8 d'octubre va arribar al Museo Reina Sofia de Madrid l'exposició retrospectiva dedicada a Maruja Mallo. Aquesta exposició s'havia pogut veure amb anterioritat al Centro Botín de Santander fins el passat 12 de setembre. Maruja Mallo forma part del grup d'artistes que des de fa anys, vaig seguint i intentant veure les seves obres allà on s'exhibeixin. L'interès que em desperta es fa palès ja que si es cerca en aquest bloc, el nombre d'entrades dedicada a ella directe o indirectament, és important.

He estat llegint aquest document: Fernàndez-Ardèvol, Mireia; Rodríguez, Enrique; Suárez-Gonzalo, Sara (2025) : Bretxa digital 2024, Catalunya i comarques. Informe elaborat per a la Taula d’entitats del Tercer Sector social de Catalunya. i aporta molta informació rellevant. D’entrada és important destacar que les dades no han estat recollides a través d’una enquesta, sinò en base a transaccions reals que realitza la població de Catalunya a determinats sectors tant públics com privats.

Al vestívol del nou edifici de l'Hospital de Sant Pau, està instal·lada una exposició que passa revista a la participació de dones al llarg de la història del hospital: Imprescindibles És de sobres conegut, que totes les coses han deixat la seva petjada, de manera que si avui s'està on s'està, és degut a fets anteriors; menystenir-los o directament no tenir-los presents, és una demostració d'estupidesa.

Durant els darrers tres mesos, s'ha pogut visitar a la Fundació Miró de Barcelona, l'exposició sobre Lee Miller i el surrealisme a Gran Bretanya. Ha sigut una exposició molt interessant tant per l'estructura de la mateixa com per les obres que s'han pogut veure. La importància de Lee Miller com a fotògrafa és indiscutible. Va deixar la seva empremta en aspectes tan allunyats entre si com la moda, el foto-periodisme i de forma especial, com a corresponsal de guerra.

Una visita interessant

En la botiga d'un museu, em va cridar l'atenció un petit llibre escrit per Ramón Gómez de la Serna titulat Pintoras. Feia referència a Maria Blanchard, Maruja Mallo, Maria Laurencin i Norah Borges. No cal dir que el vaig comprar immediatament. El capítol dedicat a Maria Blanchard va ser escrit l'any 1931 i el darrer, dedicat a Norah Borges està datat l'any 1945.

Fins el proper dia 17 de març de 2019 es possible visitar al Centre Cultural Miramar de Sitges, l'exposició "No em desagrada, però no ho ambiciono" que recull fotografies de Joaquim Gomis. Joaquim Gomis. Sitges.1940. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona Gomis és conegut, per regla general, per les sèries de fotografies dedicades a l'obra d'Antoni Gaudí, Dalí, i Miró, entre d'altres.

Juana Francés. Sense títol, 1967. Oli sobre tela i fusta A vegades s'arriba a una artísta de forma casual, però encara que estigui exposada entre d'altres artistes, et crida l'atenció i a partir d'aquell moment, un intenta esbrinar més coses sobre aquesta persona i anar cercant obra seva per conèixer-la millor. I no solament la seva obra de forma aïllada, sinó que es van establint relacions, lligams, connexions amb altres artistes o moviments coetanis a ella.

Lectura del llibre de Blanca Bravo: Suzanne Valadon

He de confesar la sorpresa que em va causar aquesta exposició el primer cop que la vaig visitar. Em va motivar a visitar-la, la presència d'un seguit d'artistes als quals admiro profundament: Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Jorge Oteiza, Henry Moore, Hans Arp, Cristina Iglesias o Xavier Corberó. I tant em va frapar el primer cop, que he repetit la visita.

L'exposició Crec que el museu que més vegades he visitat a la ciutat de Barcelona, és l’actual Museu Antoni Tàpies, anteriorment Fundació Antoni Tàpies. Només amb això es pot deduir la meva predilecció per l’obra d’aquest artista: no em canso mai de mirar-la. Està plena de suggeriments, el que permet diferents lectures en diferents moments. L’exposició actual, La pràctica de l'art…

Sempre que visito una exposició, una de les primeres coses que em plantejo és intentar comprendre el procés creatiu de l'artista. Com ha arribat a on ha arribat, quina ha sigut la seva evolució, si és que n'hi ha hagut, que l'ha motivat, etc. Soledad Sevilla diu que sempre ha pintat el mateix quadre, i pot ser que hi hagi una idea de base que ha mantingut al llarg del temps, però els resultats son diferents.