o 5,

Això, tanmateix, és el que provoca la sensació d'estranyesa de les entrevistes: ha de rebaixar tant el nivell per adaptar-se a l'entrevistador o preguntador, vol ser tan sol·lícita —si li ho demana Sony, això no ho sé—, que de vegades es passa de frenada. I el contrast, estranyament, és més gros.

Ah, sí. No hi estic acostumat.

M'agrada més el xato.

Doncs jo també me'n dic 😎

Helm!

És la llufa catalana
cella de bona sentor:
fesols, ceba i cigaló
fan tremolar la canana.

Al cinyell dus un conill
prest a fer-ne la pelada.
És tan forta la ventada
que la ullera et fa un renill.

Aires del Montsant
Finet Mir, 1905

Abans que dèiem, hi pensava, en Tarkus. Si mai en vols escoltar la versió simfònica, de Takashi Yoshimatsu, està molt bé.

B*cle la trobo una paraula espantosa i no la penso fer servir mai. Fàstic de paraula.

És una manera d'explotar el sentiment de pertinença, fer creure de la manera equivocada que la cultura és útil, i que desclassa; i en general, com amb les sèries, ve del narrativisme, de l'interès desmesurat per la literatura de contracoberta o NdP, en què el tema i les intencions ho salven tot.