📍 Podreu llegir els «Monòlegs» d’Apeles Mestres a www.canprosa.cat

Hem recuperat aquest text perquè no podem entendre un període històric si no entenem el seu humor; si no entenem quins temes feia que la gent es reunís per tal de burlar-se’n.

Perquè és indispensable aprofundir en la relació històrica entre ‘alta’ i ‘baixa’ cultura.

A banda de ser un clar precursor de la ‘stand-up comedy’, «Monòlegs» és un clar exemple de com va arribar el ‘teatre de revista’ a Catalunya: un gènere que a través de l’entreteniment i la frivolitat articula una crítica social profunda.

La paròdia és possible gràcies a la ironia dramàtica: el públic coneix trets del personatge que ell mateix ignora.

El mecanisme humorístic de Mestres és senzill però eficient: el personatge està construït com a contradicció.

Els dotze monòlegs, independents entre ells, tenen una estructura pràcticament idèntica:

Un personatge arquetípic surt a escena a criticar ferventment una causa —sempre acaba, però, fent inconscientment allò que critica.

Subtitulat ‘siluetes barcelonines’, «Monòlegs» és un recull de 12 peces que s’articula com a comentari paròdic dels arquetips barcelonins d’inicis de segle vint:

«[…] no sabent poetitzar-los, em diverteixo caricaturitzant-los.»

De la seva producció escènica podem destacar peces com «Monòlegs», «Liliana» o «La verge decapitada».

📍 Podreu llegir-lo a www.canprosa.cat

Per cert, Mestres detestava la grafia fabriana —no suportava que l’anomenessin «Apel·les».

Els seus amics s'hi referien amb noms com «Apel·l·l·l·les Mestres hortifloripoetigrafimusicultor».

A l’Arxiu hem optat per anomenar-lo senzillament «Apeles»; ens sembla més discret 🙄

La seva vocació va veure's eclipsada, d’una banda, pel «verisme» de Maragall; de l’altra, per idees com les de Nietzsche o Ibsen, que rebutjaven l’abstracció excessiva del simbolisme.

Això, però, no va evitar que fos un defensor fervent de la poesia de la vida i del concret.

Figura clau del modernisme, va ser un dels artistes més receptius a la proposta de Perés (director de L’Avenç i forjador del terme ‘modernisme’): obrir la cultura catalana a les darreres tendències i modes europees.

Mestres ho va fer des del naturalisme i el prerafaelitisme.

Home d’entresegles, Apeles Mestres i Oñós (Barcelona, 1854-1936) és un dels artistes catalans més prolífics.

Va cultivar totes les disciplines artístiques —les arts gràfiques, però, van ser les que van orientar la seva producció estètica.

📍 Podeu llegir «Lladres» d’Ingasi Iglésias a www.canprosa.cat

Perquè Iglésias és un dels primers a explorar la política en tant que emoció humana.

Llegim el silenci dels seus personatges (que és el factor que els fa arribar a la seva fi tràgica) com a producte de la seva condició de víctimes.

La situació és canònica (dos personatges han d’amagar un secret que el públic coneix per via de la ironia), però a «Lladres» podem veure l’ètica iglesiana en la seva forma més depurada.

L’hibris no com a qüestió d’arrogància sinó de silenci i d'angoixa de classe.

A trenc de nit, però, arriben en Blasi i la Càndia: dos germans de Barcelona que, fugint precisament de la delinqüència nocturna, custodien un bé que han obtingut de manera sospitosa i que protegeixen amb la seva pròpia vida.

L’acte únic d’aquesta peça ens situa a la pallissa d’un hostal de Montcada i Reixac d’inicis de segle XX.

Mentre tres treballadors joves de l’establiment acaben la seva jornada, comenten el perill que suposen els bandolers que ronden la contrada.

L’any passat va ser el centenari de la seva mort — és per això que és un dels autors més presents al nostre catàleg.

📚 Podreu llegir-lo a www.canprosa.cat

La seva obra dibuixa un arc que va des del cultisme tràgic al drama social. Així doncs, podem dividir-la en tres fases:

(1.) 1879-90, etapa tràgica,

(2.) 1890-1900, etapa realista i social,

(3.) 1901-11, etapa eclèctica.